Vilaweb València
Vilaweb Alacant
Vinaròs News
El Temps
|
|
Cuestión de
mayorías. por Rigoberta Menchú.
Usos i
Costums de la llengua. per Xavier Marí.
Cuestión de
mayorías.
Las escenas de los estragos provocados por el
"Mitch" en octubre del año pasado en Guatemala y varios países de
Centroamérica recorrieron el mundo entero en cuestión de horas. En poco tiempo, la
comunidad internacional fue testigo de la inaceptable y vergonzosa miseria en la que viven
millones de guatemaltecos y centroamericanos. Muy pocos eventos ponen al descubierto con
tanta crudeza las carencias y las necesidades de nuestra gente. Sus implicaciones no son
del momento; la urgencia no termina con las labores de asistencia a los damnificados.
Los primeros esfuerzos de la sociedad empezaron a manifestarse en las tareas de
rescate y resguardo, sobre todo de instituciones de socorro y atención por causas de
desastres naturales en coordinación con pobladores de las áreas afectadas, y en acciones
de la sociedad civil para acudir en auxilio de la población con víveres, ropa y
medicinas.
La catástrofe propició la busqueda de mecanismos de apoyo entre los afectados,
tratando, al mismo tiempo, de buscar apoyo de instituciones de auxilio, lo que en algunos
casos generó algún grado de organización y coordinación con esas entidades para la
distribución de la ayuda nacional e internacional y para labores de limpieza y
restablecimiento de accesos. Sin embargo, en otros lugares, como consecuencia de la
debilidad organizativa, se generaron conflictos entre comunidades por la distribución de
la ayuda.
Las acciones de solidaridad y apoyo de la población no afectada se materializaron
en la recogidad de víveres, ropa y medicinas. Diversas entidades colaboraron activamente
en ello habilitando puntos de recolección, a los que acudieron personas de diferentes
estratos sociales.
Lamentablemente, y a pesar de esos importantes esfuerzos, el "Mitch" ha
vuelto a poner de manifiesto dos aspectos importantes y preocupantes: por un lado, la
debilidad de la sociedad civil organizada y, por el otro, la debilidad e incapacidad de
los sectores mayoritarios de la sociedad civil para incidir en las decisiones que se toman
en los más altos niveles políticos, cuestión vital para la atención de la emergencia y
los problemas generados por la catástrofe y para la definición de los programas de
reconstrucción.
Este último aspecto contrasta significativamente con el enorme poder de decisión
e influencia que poseen algunos sectores empresariales, que fueron afectados y pudieron
plantear y promover sus intereses directamente ante el Gobierno.
Superar el antes del "Mitch".
Pasada la emergencia, el problema central que debe discutirse es cómo
enfrentar la reconstrucción y cómo utilizar y canalizar
la ayuda y los préstamos internacionales. Uno de los principales temores es que la
reconstrucción se esté afrontando bajo la premisa de reconstruir de igual forma lo que
estaba antes del "Mitch". Esto es inaceptable. Se debe impulsar una política de
reconstrucción sobre la base de no reproducir las desigualdades manifiestas en la
vulnerabilidad de la población, que sea el punto de partida para reorientar el actual
modelo de desarrollo a uno sostenible en lo económico, social y ambiental; y que sea el
resultado de la participación activa de la población a nivel comunal, municipal,
regional y nacional.
A ello deben orientarse los recursos provenientes de la comunidad internacional: que
contribuyan a reorientar el modelo de desarrollo, a generar e incentivar la capacidad de
propuesta y fiscalización de la sociedad civil, a facilitar la toma de decisiones de las
comunidades. Es decir, a propiciar un nuevo modelo de desarrollo ampliamente participativo
en cuanto a la toma de decisiones, su impulso, su fiscalización y sus beneficios.
Rigoberta Menchú. Publicado en la
revista Estrella.
Usos i
Costums de la llengua.
Des de la meua condició de metge, podria
intentar dissertar sobre eixe òrgan que no solament serveix per a degustar, engolir o
articular el sons de la veu, a més d'unes altres característiques com les de xiular,
llepar i fins i tot fer burla, així com la de ser un òrgan sexual. La llengua és
fonamental, sobretot per als qui els agrada parlar. No obstant, allò que a mi m'ha dut a
plantejar-me escriure sobre la llengua és l'altra accepció, la que fa referència a la
parla d'un poble, en concret sobre el valencià, i els usos i costums d'aquest.
Trobe que el valencià és la llengua que ens serveix per a identificar-nos com a
poble, per a encabronar-nos i barallar-nos, també com a poble, per a fer-nos rètols i
cartells des dels òrgans de les administracions públiques (el contingut es fa en
castellà, que som bilingües) i fins i tot fer falques publicitàries preelectorals. Ah!,
i clar, en el cas dels valencians i nacionalistes, per a emprar-la de forma habitual.
M'agradaria cridar l'atenció sobre algunes maneres d'utilitzar la llengua que
caldria tindre en compte per a millorar les aspiracions dels nacionalistes. El
nacionalisme valencià ha tingut sempre com a referència la llengua, posant-la no
solament com a element diferenciador, sinó com a segell de la condició nacionalista. I
ací considere que cal fer algunes correccions, puix que no solament no ens ha servit per
a ser el vehicle conductor per a la captació i adhesió cap al nacionalisme, sinó que ha
actuat en moltes ocasions com un autèntic entrebanc d'entrada.
Quan el nacionalisme es fonamenta radicalment en qüestions culturals, sembla que
té la seua lògica idolatrar la llengua. Però si el nacionalisme és un projecte
polític, de gestió, econòmic i de futur, la llengua, sense gens d'importància, deu ser
un element de diferenciació, però mai no ha de ser un element de condició, puix que si
és així, es converteix aleshores en distorsionador. Coinvindrem que hi ha qui sent
valencianoparlant no solament no té cap sentiment nacionalista, sinó que té i es
comporta com a exclusius espanyolistes, contraris fins i tot a un desenvolupament del
valencià.
D'altra part, són cada volta més els joves que havent rebut una
formació casolana en castellà, militen en moviments nacionalistes. I és això el que
els ha portat a utilitzar el valencià com a vehicle diferenciador, malgrat que seguisquen
emprant el castellà com a llengua més habitual. El nacionalisme de futur no pot
utilitzar la llengua com un element que faça de barrera d'entrada cap a la
militància nacionalista. El nacionalisme del futur haurà de fonamentar.se
en raons econòmiques i geopolítiques. I si eixos són els criteris fonamentals, la
llengua serà assumida com a patrimoni que ens diferencia, però mai ens podrà
condicionar.
Observem el següent fenomen: el sector del valencianisme, i del nacionalisme, ha estat
criticant el fet que l'actual Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ni
és, ni parla valencià. Però han aparegut tota una sèrie de cartells i falques
publicitàries preelectorals utilitzant el valencià. Per a ells -ho saben bé- el
valencià és una estratègia electoral. Quina és l'estratègia que ha de seguir el
nacionalisme valencià per a tindre incidència i presència en les terres
castellanoparlants?
Permeteu-me que insitisca. És el nacionalisme qui fa la llengua i que aquesta siga
important i es normalitze. Mai no és la llengua la que fa nacionalistes. En les relacions
sentimentals, el primer bes, aquell de l'aproximació (perdoneu si no és així) no se sol
fer mai "amb llengua". El nacionalisme a l'hora d'aproximar-se als valencians
que no parlen valencià caldrà que ho faça també "sense llengua"; més avant,
ja vindrà això altre afegit.
Article de Xavier Marí. Publicat a EL PUNT (30.6.99)
PORTADA - DONA - AGENDA
- NOTÍCIES - OPINIONS - CINEMA - ECOLOGIA - INFORMÀTICA - CERTÀMENS - EXPOSICIONS - GALERIA
VIRTUAL - BIBLIOTECA - LINKAMIC - INTERCANVI PUBLICITARI
- LLIBRES - MELIANAVILLE
- MUSEUS - MÚSICA - TEATRE -SOLIDARITAT - RÀDIO - TELEVISIÓ - SUBSCRIPCIÓ - CHAT - CERCAR / BUSCAR
|
